Els mesos d’estiu són durs per a moltes parelles i algunes d’elles acaben les relacions. És per això que avui hem volgut parlar amb la Neus, una de les nostres psicòlogues especialistes en teràpia de parella, perquè ens expliqui una mica quines fases passem quan ens ocorre això…
Trencar amb la teva parella fa mal. Molt. De fet, pot arribar a ser una experiència tan traumàtica com la mort d’un ser estimat. I és que aprenem a compartir la nostra vida amb aquesta persona, ens identifiquem amb les seves emocions, fusionem els nostres plans de vida… i d’un moment a un altre hem d’assimilar que tot això s’ha acabat i que la nostra vida prendrà un rumb diferent del que havíem previst, comenta la Neus.
Però, per quines fases passem durant tot aquest procés?
- Negació: és molt possible que d’entrada, com a mecanisme de protecció, no siguem capaços d’assimilar la pèrdua. Negarem la realitat, pensarem que es tracta d’una cosa temporal, que aquesta persona “només està confosa i tornarà”. Això en realitat és un pas previ molt necessari en el nostre procés, ja que serà el pas que permetrà esmorteir l’impacte de la notícia. O cosa que és el mateix: fer-ho suportable per a nosaltres fins que ens sentim prou forts per a assimilar la realitat.
- Ira: una vegada comencem a ser conscients del que succeeix és molt freqüent que passem a tenir sentiments d’injustícia: “Per què m’està passant això?”, “Amb tot el que vaig fer per l’altra persona”, “Només havíem de lluitar per la relació!”. La ira farà que tinguem pensaments irracionals, que busquem explicacions amb l’esperança de trobar una mica de pau. Però la ira amaga un secret. I és que, en realitat, és una tapadora d’un sentiment molt més pesat i profund: la tristesa.
- Negociació: encara sense ser capaços d’entrar en contacte amb la tristesa, buscarem noves maneres de negociar amb el dolor. Pot ser que adoptem estratègies desadaptatives per a no sentir, com omplir-nos d’estímuls agradables, sortir compulsivament de festa, o estar envoltats d’amics per a evitar la solitud. També tindrem pensaments recurrents de “Què hauria passat si…?” En un moment intento crear una realitat alternativa a la nostra ment on les coses haguessin estat diferents. Aquesta sol ser la fase més breu del procés, i és la que dona pas a la fase més important de totes.
- Tristesa: la temuda tristesa. El monstre més gran de la nostra història. El forat en el qual sempre hem temut acabar. Aquí plorarem, plorarem molt. Ens aïllarem, començarem a entendre de veritat la realitat. Ens costarà aixecar-nos cada dia del llit, trobarem a faltar no sols a la persona, sinó el que era la nostra vida abans, els qui érem nosaltres, les coses que sentíem, el món que teníem. Però com totes les anteriors fases, serà temporal. L’últim pas cap a la fi del dolor.
- Acceptació: i, de sobte, després de tota aquesta voràgine d’emocions, arriba el moment en què comencem a assentar-nos. Comencem a acceptar que les coses han canviat, que aquesta persona ja no està en la nostra vida, però durant el temps que ha estat ens ha proporcionat experiències i aprenentatges que d’una altra forma no haguéssim obtingut. Aquí és on aprenem a conviure amb tot el que hem passat. On ressorgim de les nostres cendres. Ara, la ruptura ja no és un càstig diví, una catàstrofe o una injustícia. És el motor del nostre creixement.
