Les proves d’imatge (ressonància magnètica, radiografia o ecografia) s’han convertit en una eina important que serveix als professionals de la salut per a orientar el diagnòstic clínic. Així i tot, és realment tota la patologia diagnosticada de manera correcta? Es realitza una bona avaluació dels resultats d’imatge o es comet el tremend error d’etiquetar en funció dels seus resultats?
Tania Pino, fisioterapeuta i osteòpata de Clínica Vida’m, ens explica que avui dia existeixen multitud d’estudis científics que demostren que no sempre existeix una relació directa entre el dolor i les alteracions que es puguin apreciar en una prova d’imatge. Podem trobar casos en els quals es manifesti molt dolor sense existència de cap alteració anatòmica rellevant, de la mateixa manera que podem trobar alteracions patològiques en una estructura i que aquesta no produeixi dolor.
En 2014, W. Brinjikji va publicar en la prestigiosa revista científica Spine una revisió en la qual es valoraven més de 3.000 pacients sense dolor d’esquena. Curiosament, resulto ser que, malgrat ser asimptomàtics, la gran majoria presentava alteracions de columna com ara: degeneració discal, disminució del senyal del disc, perduda d’altura del disc, protrusió discal, fissura anul·lar del disc, degeneració facetaria o espondilolistesis.
Els resulten familiars tots aquests símptomes, tan sovint reflectits en els informes de ressonància magnètica? Doncs bé, no sempre seran els causants del nostre dolor.
En un estudi realitzat en 2020, Horga L. et al. van realitzar ressonàncies magnètiques en 230 genolls sans i en el 97% dels casos van aparèixer signes d’alguna lesió: 30% trencaments meniscals, 18% meniscos degenerats, 62% lesions del cartílag, 52% edema ossi, 46% anormalitats tendinoses, 38% anormalitats lligamentàries. Pel que si ets una persona sana, sense símptomes, i et fas una ressonància, és possible que els teus genolls mostrin signes de lesió.
Això ens ve a dir que els pacients que sí que presenten símptomes, podrien estar sent etiquetats amb patologies que per si soles, no tindrien per què produir cap mena de dolor.
A vegades s’atén més la imatge que a la clínica que el mateix pacient presenta.
“Les proves d’imatge són proves complementàries i no un diagnòstic en si mateix. Per això és importantíssim aprendre que la imatge ha d’interpretar-se juntament amb la clínica que presenta el pacient, i no de forma aïllada, és a dir, sense deixar-nos influenciar únicament pel resultat d’imatge”, comenta Tania.
Els radiòlegs fan un treball insubstituïble, però avui dia s’ha arribat a un punt en el qual el clínic s’ha fet completament “imatge-dependent” i l’última paraula acaba per tenir-la una radiografia, una ecografia o una ressonància.
Serà imprescindible donar-li sentit i sensatesa al nostre treball diari, i deixar d’acontentar la gent amb diagnòstics, per a justificar les nostres limitacions a l’hora de donar-los solució.
No es tracten ressonàncies, es tracten pacients.
